Parlar en públic: anècdotes comentades
Encara recordo les meves primeres exposicions orals a classe de castellà parlant sobre una pel·lícula, llibre o un “hobby”. Era impressionant la imatge que donava, a la mínima que m’adonava que tothom estava callat mirant-me fixament als ulls em posava roig com una tomata, com si el meu cap estigués a punt d’explotar.
Sorgia perquè no tenia la suficient confiança com per poder parlar tranquil i relaxat. Abans d’una exposició oral, sempre em treia la jaqueta alhora que notava com el cor m’estava a punt de sortir. Però, aquells temps s’han acabat.
Avui en dia, el que més m’agrada fer al col·legi és ficar-me davant de classe amb les mànigues ben amunt i amb aire fresc per parlar molta estona mirant fixament a cadascun dels meus companys.
Parlar en públic és molt bonic si t’agrada i tens confiança, però si no ets sents a gust pot ser una autèntic martiri veure com tots es riuen de tu i no pots fer res per arreglar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada